Retorno al inicio...

- Me acuerdo que tenía un clip del pelo de Piolín que me gustaba mucho y tu me lo quitabas de broma todos los días!
- Mmmmmm...es posible...(no lo recuerdo).

- Tú me enseñaste a jugar a las canicas.
- Sí, jejejej. ¿Y aún juegas? (lo dudo, porque un niño de quinto debe de estar pensando en el juego de Play3 que se comprará esta Semana Santa)

- Me acuerdo que jugabas con nosotros a fútbol.
- Sí desde que ibas a primero... (Buufff, y estas en sexto. Y no jugaba, era tu arbitro.)

- ¡Hola Blanca! ¿Cómo estás?
- ¡Aún te acuerdas de mi nombre, Juan!
- Tú también del mio. ¿No?

- Madre mía cuanto tiempo. ¿No?
- Realmente no hace tanto. Lo que pasa es que tu vida corre más rápido en este momento, y la mía, está en PAUSE.

- Hicimos rugby contigo en educación física.
- Sí. (Aún estudiaba la carrera)

- ¡Madre mía! ¿Aún te acuerdas de mi nombre?
- Sí Elena, porque será...

- Tu nos leías el cuento de el flautista de Hamelín.
- ... (En mis dos peores semanas como maestro, en educación infantil)

- Me suenas de algo y no se de qué. ¡Es como si te conociera de toda la vida!
- ¡Anda! ¡Cómo te llamabas!
- Me llamo Juan.
- ¿Cómo no te acuerdas de él si nos dio clase en sexto cuando Mari Carmen estuvo enferma?

- ¿Eres famoso? ¿Sales en la tele o algo?
- Digamos que algo.

Estas son algunas de las conversaciones que he tenido hoy al volver a Escolapias. De nuevo, que bueno es ser maestro y poder disfrutar años después de esto. De un simple clip de Piolín, de un juego de canicas o de que piensen por un momento que les eres tan familiar que debe ser porque te han visto en la tele.

Què bo és ser mestre!

Moltes vegades penso per què em vaig fer mestre.

Un bon amic un dia em va dir. No sóc mestre per les vacances, no sóc mestre per explicar coses que repeteixo dia a dia, any tras any. No sóc mestre perquè m'agradin els nens, ni per què cada dia és diferent. Sóc mestre perquè un dia, no se bé quan, em trobaré amb un exalumne/a, i aquell dia aquest alumne/a em dirà: Encara recordo, encara tinc a la memòria el dia que vas explicar el truc del DUC. (Memotècnica per aprendre quan es posen guionets alhora d'escriure els nombres)

Són aquestes coses les que et fan ser mestre. Ells creixeran, ells s'oblidaran de tu, però els hi hauras deixat una marca en la seva vida que de tant en tant els hi vindrà a la memòria. I aquell dia, quan et trobin, només recordaran coses positives de tu.

Avui, he rebut un mail d'una nena que harà tindrà 10 anys que encara estudia a l'escola en la que treballava l'any passat. S'ha enrecordat de mi i m'ha escrit un mail dient que el dijous marxava d'excursió a Montblanc. No calia res més. Amb això he tingut prou per a sentir que a aquesta nena l'he marcat d'una forma o una altra. I per això, sóc mestre.

Sóc mestre perquè un dia no fa molt estava a una discoteca, uns amics van dir d'acostar-nos a un grup de xiques que hi havia a prop. En acostar-nos em van saludar efusivament. Eren exalumnes, estaven encantades i em veiem com un pare per a elles. Ens vam fer fotos i em van demanar el meu mail.

Sóc mestre perquè unes falles estava veient falles, i ja se que és repetitiu. Em vaig trobar a una parella de nens, que ara ja no ho eren. Ara són parella i recordaven com si d'una grabació es tractés una classe de coneixement del medi que van tindre amb mi en la que els hi explicava la reproducció humana.

Sóc mestre perquè desitjo que dia a dia, mes a mes, anys darrera any em trobi amb exalumnes que hagin viscut, compartit moments amb mi. I que jo d'alguna forma, encara que petita, forme part de les seves vides.

A tots els meus exalumnes, gràcies per fer-me dia a dia millor mestre.