Pages

martes, 27 de abril de 2010

Entre oposiones...


Hoy he tenido una sensación extraña. De esas que me pasan ultimamente. Esta pasada noche me he despertado de sopetón, eran las 4 de la mañana. A mi cabeza ha venido que mañana tenía la lectura del examen escrito de la oposición. Y como no, me ha costado dormir un buen rato pensando que a lo mejor la lista que hay en Internet no era del todo buena y que a lo mejor esta tarde me tocaba leer.

Así que hoy he ido con sueño a la escuela. Me he tomado un café a las 12 porque ya no podía aguantar mas. La tarde ha sido como siempre, sufrida. Y al salir, he decidido que lo mejor era ir al instituto y salir de dudas. Me he tomado el segundo café antes de coger el coche y me he teletransportado al Instituto de Horticultura de Reus.

Una vez allí, he subido las escaleras, y al llegar al segundo piso estaba ella. Una chica que conocía de vista de la cafetería de al lado de la escuela. La típica chica que ves, y que después de cruzártela días y días, acabas diciéndole, hola y adiós. El día del examen escrito ya la había visto porque esta en mi mismo tribunal.

Le lancé un hola, entre los nervios de antes de entrar. Y ella me dijo:
- ¿Te conozco?
- Sí, me conoces de El Vendrell- Le contesté yo.

Hoy me la vuelvo a encontrar, y hablamos de oposición y de cosas, y de más cosas. Entretanto, sale el tribunal y hago mis preguntas pertinentes. Suspiro. Mi sueño no se ha cumplido. Me toca leer mañana. Y como ella era la última del tribunal se queda, y de camino al coche seguimos hablando, y voy notando cierta conexión. A ella se le ve muy a gusto, pues no marcha. Después de casi un cuarto de hora de conversación y a punto de concluir la misma, le digo:

- Bueno... ¿Cómo te llamas?
- Andrea- contesta ella.
- Yo soy Juan. Espero que tengas mucha suerte con tu defensa.

Me giro, y me voy al coche. Después de cinco pasos y ver que mi cerebro por fin reacciona me giro para ver donde está ella. Va en dirección a su coche. Pienso... de nuevo se me escapa. Y entonces ella se gira, me mira, espera solo dos segundos y dice desde a lo lejos:

- ¡¡Que tengas tu también mucha suerte!!
- ¡Sí! ¡La tendré!¡Gracias!- pero qué coño haces Juan, pienso.

Me vuelvo a girar y voy hacia el coche. Entro , golpeo el volante enfurecido y pienso en por qué cojones no le he dicho de ir a tomar un café. Por un momento creo que ella lo estaba deseando. Me lamento porque es posible que no la vuelva a ver. Me lamento porque sería una coincidencia volverla a ver. Me lamento por no actuar a tiempo y por no actuar de corazón.

Arranco y salgo de allí. Ella viene detrás en su Leon plata. Sueño en un trayecto de 500m en el que ella pare en paralelo en la rotonda para yo poder bajar la ventanilla y decirle algo. Tener mi segunda oportunidad. Sin embargo, cuando llego a la rotonda y paro, miro por el retrovisor y veo desilusionado como coge el desvio anterior.

miércoles, 31 de marzo de 2010

Retorno al inicio...


- Me acuerdo que tenía un clip del pelo de Piolín que me gustaba mucho y tu me lo quitabas de broma todos los días!
- Mmmmmm...es posible...(no lo recuerdo).

- Tú me enseñaste a jugar a las canicas.
- Sí, jejejej. ¿Y aún juegas? (lo dudo, porque un niño de quinto debe de estar pensando en el juego de Play3 que se comprará esta Semana Santa)

- Me acuerdo que jugabas con nosotros a fútbol.
- Sí desde que ibas a primero... (Buufff, y estas en sexto. Y no jugaba, era tu arbitro.)

- ¡Hola Blanca! ¿Cómo estás?
- ¡Aún te acuerdas de mi nombre, Juan!
- Tú también del mio. ¿No?

- Madre mía cuanto tiempo. ¿No?
- Realmente no hace tanto. Lo que pasa es que tu vida corre más rápido en este momento, y la mía, está en PAUSE.

- Hicimos rugby contigo en educación física.
- Sí. (Aún estudiaba la carrera)


- ¡Madre mía! ¿Aún te acuerdas de mi nombre?
- Sí Elena, porque será...

- Tu nos leías el cuento de el flautista de Hamelín.
- ... (En mis dos peores semanas como maestro, en educación infantil)

- Me suenas de algo y no se de qué. ¡Es como si te conociera de toda la vida!
- ¡Anda! ¡Cómo te llamabas!
- Me llamo Juan.
- ¿Cómo no te acuerdas de él si nos dio clase en sexto cuando Mari Carmen estuvo enferma?

- ¿Eres famoso? ¿Sales en la tele o algo?
- Digamos que algo.

Estas son algunas de las conversaciones que he tenido hoy al volver a Escolapias. De nuevo, que bueno es ser maestro y poder disfrutar años después de esto. De un simple clip de Piolín, de un juego de canicas o de que piensen por un momento que les eres tan familiar que debe ser porque te han visto en la tele.

martes, 23 de marzo de 2010

Què bo és ser mestre!


Moltes vegades penso per què em vaig fer mestre.

Un bon amic un dia em va dir. No sóc mestre per les vacances, no sóc mestre per explicar coses que repeteixo dia a dia, any tras any. No sóc mestre perquè m'agradin els nens, ni per què cada dia és diferent. Sóc mestre perquè un dia, no se bé quan, em trobaré amb un exalumne/a, i aquell dia aquest alumne/a em dirà: Encara recordo, encara tinc a la memòria el dia que vas explicar el truc del DUC. (Memotècnica per aprendre quan es posen guionets alhora d'escriure els nombres)

Són aquestes coses les que et fan ser mestre. Ells creixeran, ells s'oblidaran de tu, però els hi hauras deixat una marca en la seva vida que de tant en tant els hi vindrà a la memòria. I aquell dia, quan et trobin, només recordaran coses positives de tu.

Avui, he rebut un mail d'una nena que harà tindrà 10 anys que encara estudia a l'escola en la que treballava l'any passat. S'ha enrecordat de mi i m'ha escrit un mail dient que el dijous marxava d'excursió a Montblanc. No calia res més. Amb això he tingut prou per a sentir que a aquesta nena l'he marcat d'una forma o una altra. I per això, sóc mestre.

Sóc mestre perquè un dia no fa molt estava a una discoteca, uns amics van dir d'acostar-nos a un grup de xiques que hi havia a prop. En acostar-nos em van saludar efusivament. Eren exalumnes, estaven encantades i em veiem com un pare per a elles. Ens vam fer fotos i em van demanar el meu mail.

Sóc mestre perquè unes falles estava veient falles, i ja se que és repetitiu. Em vaig trobar a una parella de nens, que ara ja no ho eren. Ara són parella i recordaven com si d'una grabació es tractés una classe de coneixement del medi que van tindre amb mi en la que els hi explicava la reproducció humana.

Sóc mestre perquè desitjo que dia a dia, mes a mes, anys darrera any em trobi amb exalumnes que hagin viscut, compartit moments amb mi. I que jo d'alguna forma, encara que petita, forme part de les seves vides.

A tots els meus exalumnes, gràcies per fer-me dia a dia millor mestre.

domingo, 28 de febrero de 2010

Chopin - Nocturne

Fa ja dos-cents del naixement del poeta del Piano, Chopin. Aquí us deixo una de les seves obres més famoses. Tant el video com el text està estret d'un video-joc que es diu EternalSonata i que recomano a tots els que us agradin els jocs de rol i la bona música de Chopin.



Aquesta és una obra que va ser composta al voltant del 1830, quan Chopin tenia 20 anys. Al novembre d’aquest any, va tenir lloc l’alçament de Varsòvia, Chopin va sortir del país poc abans del caos. Aquesta peça pot haver-hi estat composta quan Chopin encara es trobava a Varsòvia.

Chopin va escapar el primer de novembre de l’alçament cap a Àustria. Molts dels seus familiars i amics es van quedar a Varsòvia en mig del caos. Com a polonès, Chopin volgué lluitar i es va sentir frustrat al no poder fer-ho. És difícil imaginar com podria haver escrit aquesta obra tan dolça barrejada amb aquests sentiments i emocions.

Aquesta composició sembla que evoca una imatge del cor de Chopin, pacífic i complit. Tal volta la raó va ser la relació que va establir amb Konstancja Gladkowaska, una dona a la que Chopin li tenia un afecte secret.

Konstancja va assistir a la mateixa escola de música de Chopin i la van preparar per a ser cantant. Chopin va ser incapaç de confessar el seu amo unr per ella i va passar quasi un any amb la sensació d’un amor no correspost. Van actuar junts en una peça musical de Rossini “La Donna del Lago” de gran èxit. La veu de Konstancja es barrejava amb el piano de Chopin i van omplir la sala de concerts. Hi havia bona connexió entre els dos, com un somni que no volien que acabés.

De Chopin es diu que és el poeta del piano. Tal vegada va ser perquè li era molt més fàcil expressar els seus sentiments a través del piano.

domingo, 14 de febrero de 2010

El valencià és una llengua diferent...?

miércoles, 10 de febrero de 2010

Loreena Mckennitt - Mystics Dreams - Nights from the Alhambra

lunes, 8 de febrero de 2010

QUOMO!

miércoles, 3 de febrero de 2010

Imatges plàstiques...

Aquí us deixo algunes de les tonteries que treballo a plàstica. Tonteries de les que en certa mida n'estic orgullós. A poc a poc aniré penjant més imatges dels treballs que realitzen els meus nens.